El viatge de retorn a casa de Tardor

En algun moment dels últims dos anys, els membres de Tardor van descobrir que no havien arribat a Una ciutat invisible per quedar-se allà. Que el passaport caducava, l’aventura s’esgotava i hi havia un bitllet de tornada a casa guardat en un calaix. Potser perquè ells mateixos així ho havien volgut. Van fer l’equipatge i van tancar el parèntesi, deixant enrere el territori fictici i ple d’interrogants que havien habitat en el seu segon disc.
I de sobte es van reconéixer passejant per Patraix, a casa.
La banda no s’ha plantejat este nou LP com un pas endavant en la seua carrera, sinó com un salt. Hi ha una evolució amb vocació de trencament, una tesi renovada sobre la música i el lloc que volen ocupar en ella, un espai on volen fer arrels. Una ciutat invisible era un disc fill de l’agitació i la dispersió que havien forçat les vides personals dels components de la banda: València, Brussel·les, París… Aquell àlbum era un trajecte en tren i la seua essència va quedar atrapada en una cançó apòcrifa: Cursa de cavalls.
Cal sentir una vegada Patraix, una només, per constatar que han deixat de cavalcar. La banda ha trobat el refugi de la seua pròpia ciutat i la calor d’algunes certeses. El nou LP és, per tant, un disc de maduresa i no és anecdòtic el que marca el DNI dels membres: tots comparteixen generació i estan fregant els trenta anys.
L’evolució de la banda pot semblar contradictòria: les lletres han esdevingut més concretes i assertives, i al mateix temps han abaixat el volum i el tempo, arribant a un pop seré i jovial en alguns moments. Tanmateix, les peces encaixen, tal volta perquè quan un arriba a certes conclusions no cal cridar-les als quatre vents. Baixem a la tinta: Vull que comprem una casa. Eixe és el títol d’una cançó que podria ser l’estendard del disc. El missatge és contundent i arriscat, més quan s’observa de nou el context generacional del grup. Qui dimonis vol comprar una casa? A mesura que es succeeixen els versos el concepte cristal·litza: no hi ha una apologia del capitalisme sinó la convicció de trobar un niu, fer arrels, viure en comunitat; un missatge de fraternitat i també d’amor a la ciutat que és el bressol. Tardor està sent clar: no volen amarar-se de líquida modernitat. És un dogma que invita a fer esclatar les guitarres.
Però la música no trona. No, almenys, en sentit estricte.
Per què no deixar-se dur per l’electricitat de les lletres? Perquè al llevar decibels el volum sembla que Tardor han endevinat un univers sonor més ric. El pop, amb tots els seus matisos, els ha oferit les eines que necessitava el seu discurs. Així, Patraix s’acosta a la vessant més reflexiva del rock per a després visitar el folk i després crear atmosferes electròniques.
En això han tingut molt a dir dos noms propis. Perquè Tardor ha crescut també en nombre. Fins ara, sobre l’escenari apareixien Àlex Martínez (veu i guitarra), Cesc Domènech (bateria), David García (guitarra) i Tono Hurtado (baix). Ara en seran un més, amb la incorporació de Yeray Calvo als teclats i la guitarra. El membre de Novembre Elèctric és responsable en gran mesura de la complexitat que explora Tardor. També s’ha creuat en la vida de la banda Ricky Falkner, productor de Love of Lesbian, Quique González, Sidonie, Lori Meyers o Iván Ferreiro, entre d’altres. Ell els ha ajudat a trobar la veu que buscaven, el canal exacte per a les noves històries.
Curiosament, a Patraix, un barri de València, Tardor ha trobat tantes històries com hi havia disperses per la metròpolis d’Una ciutat invisible. Sense por al costumisme, desenvolupen un argument que transita dels fenòmens quasi miraculosos que poden ocórrer al costat de casa, a la bellesa d’un instant d’alegria. Del més extraordinari al més trivial. En eixos dos punts cardinals s’ubiquen temes amb ànima d’himnes, com Nevar a València i La llum incondicional. Entre ells es desplega un laberint urbà i emotiu.
Hi ha una cançó dedicada als secrets que amaga la ciutat, que dóna nom al disc, i Patraix esdevé una pàtria, o almenys el lloc on es vol envellir. El disc també s’ompli de referències al viatge de retorn, com desenvolupa Marjal, i a l’exaltació de la senzillesa, com fa la festiva Vint-i-huit i la malenconiosa Catamarà. L’amor, explorat des de la felicitat quotidiana, impregna un disc que té un contrapunt en El final, un tema categòric sobre la fi de les relacions que obri un punt de fuga i transporta l’àlbum al territori de bandes com Arctic Monkeys. Hi ha un altre tema que sintetitza la filosofia del grup: es diu La corda i parla, entre altres coses, de deixar de seguir el corrent i trobar un camí propi. Tardor l’ha fet no només dins de l’estudi. La incorporació d’un teclista com Yeray Calvo i l’acostament a una formació clàssica (van començar sent un power trio) suggereix les intencions de futur de la banda. Per proximitat, tal volta, es podria dir que Tardor han albirat a l’horitzó La Habitación Roja i han començat a seguir les petjades. Però n’hi ha altres llumenetes que es distingeixen en les intencions del grup, com la de grans bandes del rock americà, sobretot Bruce Springsteen i la E Street.
Al remat, Patraix representa tant un canvi de paradigma per a Tardor que amb ell han encetat una aventura com a segell discogràfic, en el recentment creat Primavera d’Hivern. Així, el nou disc és la mostra que han posat tots el seu ofici i els recursos creatius al servei de la recent descoberta maduresa. Tot per arribar més lluny que mai.
I això que este era un viatge de tornada.
Àlex Zahinos. València, setembre de 2017
Segueix-nosYoutube.Facebook.Instagram.Spotify.Twitter.
...
Torna

La cistella

0

No hi ha productes a la cistella.

Total
0,00
Finalitza
Buit

This is a unique website which will require a more modern browser to work!

Please upgrade today!